Les blanques, monjoies per l’Odisseu.
“……….. de tant en tant tocava anar al sastre.
Mentre em prenien les mides m’estava davant per davant d’un triple mirall. Segons com es combinaven els angles entre l’una i l’altre fulla del mirall, la
meva imatge s’anava multiplicant, arribant quasi a l’infinit en un túnel sense fi.
En un d’aquests jocs de miralls, sobtadament, vaig tenir la clara percepció de ser exactament jo mateix i instantàniament de no ser absolutament ningú.
Trobar-me i perdre’m al mateix temps, en una espècie de vertigen inesperat.
Altrament, i en moments d’embadaliment semblants, sovint se m’aparegué a l’imaginari, no pas en somnis, l’imatge de l’espiral, com una escala de cargol.
L’esdevenidor se’m presenta com una escala de cargol per on un va passant
estats, situacions, treballs, ja coneguts o reconeguts, però a cada època
des d’un altre nivell, amb una altra perspectiva.
Com un cercle, però semi-obert.
Quin és el recorregut vital de cadascun de nosaltres?
Quin és el camí que ens porta a conèixer-nos? A ser nosaltres mateixos?
Per un costat la vida fa el seu curs, tot canvia i està en moviment; i per l’altre,
en sentit contrari, ens sentim en una espècie d’immobilitat, buscant un centre
equilibrat.
Semblantment tinc molt clara la impressió que les peces, sempre, es fan desfent-se, o es desfan per fer-se..…simultàniament.
L’abandonar el que sé, …i el retornar.
No me’n vaig, sóc qui torna, com deia l’Ovidi Montllor, poc abans de deixar-nos.
El nostre viatge és com el d’Ulisses : un anhelat retorn.
Un retorn al que som.
En aquest viatge vital, potser transitem en espiral.
Potser en una doble espiral que en un sentit entra i en l’altre surt.
Anem i tornem al mateix temps.
S’estableix l’equilibri i la simetria.
Ulisses fa el seu trajecte, immens, abans de la seva mort, i en aquesta immensitat de tant en tant, com posades per l’atzar, per l’emoció d’una frase, per la bellesa d’un instant, per la poesia d’una imatge, per la perfecció de l’ideal,… podrien haver-hi algunes marques en el camí, monjoies que el poden orientar.
Són marques blanques, com lloses de pedra.
Les Blanques.
Moltes són certes, però també hi són les dobles i les falses.
A cadascuna li escau un instant i un lloc.
Prenent per seus, uns mots, una línea, una frase del trajecte d’ Odisseu.”
…………
Claudi Casanovas, gener de 2010
Agraïments:
A Agustì Bartra pel seu relat L’Odisseu, bell, savi i profund, que m’ha fet dir amb ell: “contar el que no sabia que sabés”.
A Roger i Eli Bartra , per la seva amable predisposició envers aquest projecte.
A Rafel Sala, que em feu conèixer l’ Odisseu, en el transcurs d’un viatge a Argentona.
A la gent del Museu del Càntir, l’Oriol, la Fina, la Mia, i en Joan, per confiar i estimular, una vegada més, el meu treball.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada