Qui ha matat l'art?

Claret Serrahima/Oscar Guayabero (Avui, 29 juliol de 2009)

L'art ha mort, temps era temps. No en som experts, però certament veiem que si l'art no és mort, agonitza. La pregunta és: qui l'ha mort? Suïcidi? Mort natural? Assassinat? Creiem que ha estat un crim, però no tenim gaire clar si voluntari. El culpable és el mateix que ja fa més d'un segle va matar Déu: el tàndem ciència i tecnologia. Potser podríem parlar més d'un virus que d'una mort violenta. La ciència ens ha inoculat el virus de la realitat, de la recerca de la veritat, de buscar sempre el perquè lògic de les coses. Encara queden moltes preguntes per respondre, però el mètode científic ha esborrat de l'imaginari col·lectiu l'obscurantisme, les supersticions i tot un plegat de creences que intentaven donar respostes a fenòmens no explicables a simple vista. Aquests fenòmens que s'atribuïen als Déus i que l'art explicava.

Tanmateix, la fe cega en la ciència és tan perillosa com el fonamentalisme religiós. Bé, un cop Déu va morir, en alguns àmbits l'art el va substituir. Els museus van agafar el relleu de les catedrals i l'art, abans al servei de l'Església, es va posar al servei dels directors dels museus. Ens apropàvem a les galeries amb el silenci i la devoció d'un creient. La capacitat de l'art com a mèdium amb el transcendent es va fer evident. Amb l'aparició de les avantguardes a principis dels segle XX, els artistes assoliren el rol de gurus capaços de portar-nos a un món millor o almenys un món nou. L'art modern es caracteritzava per la seva capacitat transformadora. "L'art pot morir, el que compta és que hagi escampat gèrmens a la terra", deia Joan Miró fa una pila d'anys.

Amb la postmodernitat i la pèrdua de respostes, la caiguda dels dogmes, l'aparició del cinisme en l'art anul·la la capacitat de transformar perquè ja no es creu ni ell mateix. L'art deixa de creure en l'art i mor. Són altre cop la ciència i la tecnologia les que prenen el relleu i transformen el món constantment. D'altra banda, l'eclosió del mercat devorador fa de comissari mundial decidint qui i què es ven, i per tant cap a on ha d'anar a l'art. Ara hi ha qui diu si toca art social, art de gènere o art de concepte. Amb les dites tendències del mercat, l'art ha deixat de ser lliure.

I si l'art ja no es un mediador amb el més enllà, amb el transcendent, si també ha perdut la seva capacitat transformadora i ha deixat de ser un territori de llibertat, ¿què en queda?

El gest, el traç, la destresa, l'habilitat, el gust, la saviesa, l'experiència personal, i sobretot l'experimentació. Això és el que queda i això és, en el millor dels sentits, artesania. És a dir, pintar una marina podia ser art al segle XVIII, però ara és conceptualment artesania. Un cop la indústria ha usurpat gran part del paper de l'artesania en la tasca de generar estris domèstics, aquesta ha cercat altres territoris; la recerca plàstica n'és un. L'artesania ha augmentat les seves pretensions estètiques i artístiques i l'art ha perdut les seves. Així doncs, on és la diferencia? La capacitat dels artesans per ja no repetir processos ancestrals, sinó, sense perdre aquest llegat, experimentar, els situa en un territori pròpiament artístic.

Un altre camí és quan l'art analitza, documenta i dissecciona la realitat. Si l'art clàssic retratava la realitat, a banda de servir de propaganda i de descodificar misteris i mites, durant les avantguardes els artistes van ignorar la realitat per fer-ne una de nova. Ara el que pot fer l'artista es descodificar, ja no el més enllà, sinó la mateixa realitat, cada cop més complexa. A voltes amb ironia, sovint amb crítica social, l'art pot ser un vehicle, no per cercar respostes als nostres problemes com a societat -ho hem dit: ha perdut la seva capacitat transformadora-, però sí per plantejar preguntes. L'art pot prendre el camí del cinema, que ha trobat en el documental una sortida a l'esgotament del format. Funciona així com l'aixecament d'acta de la realitat. Com a notaris, els artistes prenen nota d'allò que sovint no volem veure però que tenim davant dels nassos.

La ciència, la tecnologia i el mercat són els nous déus i han mort l'art. Descansin tots dos en pau. Emplenem els museus de ciència, però també d'artesans. Esquivem el mercat amb l'amateurisme, utilitzem l'art per sacsejar la realitat, a veure què cau. Apropiem-nos de la tecnologia, i així com l'artesania és l'art aplicat, fem de l'art del segle XXI tecnologia aplicada.

EL GUAYABERO, CURADOR, PARADISSENYADOR (http://guayabero.net)